Jaume Rosell i Colomina (1945-2026)

"...proporcionar als estudiants una estructura –un canemàs podríem dir– que permeti, més enllà de l’etapa universitària, anar-hi afegint nous conceptes que enriqueixin els seus coneixements; traçar unes línies mestres que deixin uns espais senzills i clarament delimitats on els alumnes d’avui puguin anar realitzant, amb el temps, aquest brodat que implica la concepció global del fet arquitectònic".

Jaume Rosell, setembre de 2005

Breu repàs a la seva trajectòria professional i acadèmica

Jaume Rosell i Colomina (Tremp, 30 de desembre de 1945 - Barcelona, 23 d'octubre de 2026), fill de Pere i Ramona, va néixer en una família benestant de Tremp (el seu pare treballava a FECSA) i va tenir una germana petita, Ramona (n. 1953). Havia estudiat aparelladors a la Escuela Técnica de Aparejadores de Barcelona, precisament en la promoció que va inaugurar l'edifici de la Diagonal. Aquí es va titular l'any 1966. Poc abans d'acabar la carrera, l'any 1965, ja havia participat en l'organització del clandestí Sindicat Democràtic d'Estudiants.

Com a aparellador liberal va començar a treballar a Lleida i, ben aviat a Barcelona, primer al despatx d'arquitectura de Pere Hereu i, poc més tard, al despatx d'Emili Donato, fins a 1977. Entre 1975 i 1976 va dirigir la construcció dels habitatges socials Les Arcades a Montblanc i va col·laborar a l'equip que Emili Donato va formar per al projecte i construcció de sis poblats agrícoles socialistes a l'Algèria del president Houari Boumédiène. Llavors es va desplaçar a treballar uns mesos al Magreb amb Emili Donato, Carlos Martí, Eugenio Garcés, Alfons Soldevila, Josep Pla i Joan Reguant.

Durant la Transició política a la democràcia va militar al PSUC, va assistir a la Tancada d'Intel·lectuals de Montserrat, al desembre de 1970, i va intervenir en el procés de democratització del Colegio Oficial de Aparejadores de Cataluña y Baleares. Allà havia format part del departament Professional del Col·legi quan fou elegit president Jordi Sabartés el 1968; mort Franco, per encàrrec del president Josep Miquel Abad, va formar part del consell de direcció de la revista CAU : Construcción, Arquitectura, Urbanismo a partir del número 35 de gener-febrer de 1976 i va assumir la direcció de la mateixa revista entre 1977 i 1983 (a partir del número 41 fins el número 82), des d'on va reflexionar en profunditat sobre el paper de la tècnica a l'arquitectura i sobre la docència universitària de les professions tècniques. A partir del número 46, de novembre-desembre de 1977, va constituir un equip de redacció molt estable format per Luis Fernández-Galiano, llavors militant del maoista Partido del Trabajo de España (PTE), Antoni Luchetti, militant del PSUC, Marià Pere i Ignacio Paricio. Anys més tard, va escriure una reflexió crítica sobre la seva direcció a “Els últims sis anys de CAU” dins del llibre Mig segle del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (1990), editat per Jaume Fabre.

Al número 44 de CAU de juliol-agost de 1977 dedicat a l'“Escuela de Aparejadores de Barcelona : La reforma imposible”, amb Leopold Magrinyà, havia fet un repàs exhaustiu i crític al pla d'estudis de l'Escola i els seus dèficits estructurals provinents de l'anquilosament de quaranta anys de dictadura i havia dissenyat una polèmica coberta amb el retrat de Franco darrera una finestra de l'Escola. Malgrat l'impacte que va provocar aquest número de CAU en els catedràtics de l'Escola d'Aparelladors, el cert és que Salvador Castellà i Rull, catedràtic de construcció, li va obrir les portes per a impartir l'assignatura de tercer curs “Historia de la Construcción”, tal com establia el Pla d'estudis d'Arquitectura Tècnica de 1972. Així, l'any 1978, Jaume Rosell va iniciar els seus primers passos a l'Escola Universitària d'Arquitectura Tècnica de Barcelona de la llavors Universitat Politècnica de Barcelona amb un contracte de professor no numerari (PNN). Tanmateix, la mort prematura del professor Castellà l'any 1983, que era el titular de la càtedra d'“Historia de la Construcción”, va fer recaure l'encàrrec del programa i de la docència en el professor Rosell, que des de 1982 tenia un contracte de dedicació exclusiva com a professor col·laborador.

En paral·lel, l'any 1979, va fundar l'Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC) juntament amb Josep Miquel Abad, Carles Puiggròs i Josep Maria Valeri. En va ser membre del consell de direcció entre 1979 i 1981. Consolidada la democràcia al país, va abandonar la militància política i es centrà en la carrera acadèmica.

En aquest període també va participar públicament en alguns debats de la ciutat. L'any 1979, va signar una carta pública per sol·licitar la reconstrucció del Pavelló alemany a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, juntament amb Emili Donato, Daniel Giralt-Miracle i Carlos Martí. I, l'any 1987, davant l'imminent enderroc del barri d'Icària per a construir-hi la Vila Olímpica, va signar amb Eusebi Casanelles, Pere Hereu, Josep Maria Montaner i Santiago Riera i Tuèbols un manifest per a salvaguardar part de les fàbriques del barri, que no fou escoltat.

En aquest context de canvis, amb la consciència i la voluntat d'endegar una carrera plenament universitària, el professor Rosell va prendre la decisió d'iniciar el 1981 els estudis d'història a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Així, el 1989, es va llicenciar en Història Contemporània. D'aquesta època provenia la seva amistat amb l'historiador Jordi Casassas Ymbert. Mentrestant, el 1985, va guanyar la plaça de professor Titular d'Escola Universitària. Entre 1987 i 1990 va ser vocal del Consell de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i el 1988 va participar activament a les reunions del Grupo VIII de Madrid per a l'aplicació de la Ley de Reforma Universitaria de 1983. Va ser subdirector de la Escola Universitària Politècnica de Barcelona entre 1989 i 1995, durant el segon mandat de Francisco Javier Llovera i, quasi simultàniament, director del Centre de Documentació Josep Renart de construcció i arquitectura del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona entre 1989 i 1993, durant la presidència de Carles Puiggròs. Al projecte inicial del Centre Renart, posteriorment desmuntat, hi participaren Imma Casado, Ana Chust, Marta Domènech, Dolors Farràs, Jesús Fernàndez, Francesca Moya, Dolors Ponsati, Maribel Rosselló, entre d'altres.

Per coherència acadèmica, el pas següent havia de ser el seu doctorat. El 1987 va iniciar els estudis de tercer cicle en el Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Si amb la llicenciatura consolidava el rigor metodològic que li donaria el conreu de la història, els estudis de doctorat l'aproximaven a l'arquitectura. Així, el 1996 es va doctorar en arquitectura per la UPC amb la tesi "La construcció en l'arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII", sota la direcció de Pere Hereu, un estudi pioner que mostrava el naixement de la "construcció catalana" amb maó.

L'any 1999 va obtenir la plaça de Catedràtic d'Escola Universitària a la llavors anomenada Escola Universitària Politècnica de Barcelona (EUPB-UPC). Tanmateix, el procés de Bolonya i l'extinció de les Escoles Universitàries el van convèncer de concursar l'any 2004 a una plaça de Titular d'Universitat de la llavors ja anomenada Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (EPSEB-UPC) que també va obtenir, categoria que va conservar fins a la seva jubilació, l'any 2016. L'any 2020 va donar a la biblioteca de l'EPSEB el seu fons bibliogràfic especialitzat en història de l'arquitectura i de la construcció (Fons Jaume Rosell), amb gairebé 2.700 títols.

Jaume Rosell va estar casat amb Lidia Ibarz Reixats (n. 1946), mestra d'escola bressol, amb qui va tenir el seu fill Martí (n. 1975) i, més tard, amb Elena Fieschi (n. 1954), psicoanalista, amb qui va tenir els seus dos fills Miquel (n. 1983) i Júlia (n. 1988).

Els esforços per donar forma a l'assignatura d'Història de la Construcció

L'assignatura “Historia de la Construcción” dels estudis d'Arquitectura Tècnica, tal com s'impartia l'any 1978 era hereva de la interpretació violletiana de l'arquitectura com a construcció. De fet, el llibre que s'utilitzava era el Choisy, un llibre escrit feia vuitanta anys! i que, per tant, ja pertanyia a una història que també calia contextualitzar.

El primer pas que va endegar el professor Rosell va ser el de comprendre que era difícil de fer, per no dir impossible, una història de la construcció sense una història de l'arquitectura que permetés explicar la complexitat del fet arquitectònic. Així, des del rigor històric i, també diguem-ho, des del seu amor a l'arquitectura de tots els temps, el professor Rosell va començar a transformar l'assignatura. Aquesta és una transformació que no va realitzar pas sol, fou acompanyat pel professor Santiago Loperena a partir de 1984 i poc més tard per la professora Maribel Rosselló.

L'any 1987, l'adaptació de la UPC a l'estructura de departaments de la Ley de Reforma Universitaria de 1983, va permetre la integració del cos docent de l'assignatura d'Història de la Construcció al departament de Composició Arquitectònica i, per tant, el seu apropament disciplinar a la història de l’arquitectura.

La dificultat de trobar un manual que entrelligués la història de l'arquitectura amb els aspectes tècnics d'una manera prou satisfactòria va menar al professor Rosell a un work in progress on cada any es redactaven uns apunts que eren publicats, revisats, descartats i tornats a modificar. Aquest va ser el cas d'uns primers apunts, titulats prudentment 10 Temas de Introducción a la Historia de la Construcción, i que es convertiren en pocs cursos després en els Apuntes de historia de la construcción de 1990.

La nova oportunitat per a transformar l'assignatura va aparèixer en el pla d'estudis d'Arquitectura Tècnica de 1996 quan amb empenta i decisió el professor Rosell va aconseguir canviar de nom l'assignatura per conferir-li el que encara manté a l'actualitat “Arquitectura, construcció i ciutat en la història d'Occident”, una assignatura obligatòria de segon curs. Pocs cursos després que el professor Loperena decidís no continuar a la Universitat, l'any 1999, s'incorporava a la Secció d'història de la construcció el professor Ramon Graus.

Als vint anys de docència, el professor Rosell es va decidir a publicar una part del material docent que havia anat preparant. Així, l'any 1998, va publicar Arquitectura, construcció i ciutat en la història d'Occident, 1: El món antic (1998) amb Alda Tacca i Carlo Mambriani, i Arquitectura, construcció i ciutat en la història d'Occident, 2: El món medieval (2001), que són usats des de llavors com a manuals de l'assignatura. Uns apunts sobre l'època contemporània, que va deixar en la vuitena revisió, van començar a ser distribuïts en pdf des del Campus Virtual de la UPC. També, tenia clara la necessitat d'acostar l'arquitectura a l'estudiantat i va promoure les visites comentades a edificis catalans. D'aquesta experiència va sorgir el llibret Edificis a visitar (2002, 1a revisió, 2003). En el moment de transformació dels estudis d'Arquitectura Tècnica en el Grau en Arquitectura Tècnica i Edificació dins del context del pla de Bolonya, l'assignatura havia madurat prou per a ser integrada sense dificultats a segon curs en el pla d'estudis del 2009.

Amb la seva propera jubilació a l'horitzó s'incorporaren a la Secció d'Història de la Construcció i a l'assignatura els professors Rubén Navarro-González, el 2014, i Teresa Navas-Ferrer, el 2016.

La voluntat de multiplicar els espais de reflexió fora de l'Escola

El professor Rosell sempre havia tingut molt clara la necessitat d'obrir-se camins fora de l'EPSEB per a millorar i enriquir la seva docència a la mateixa Escola. Així, entre 1987 i 1988 va ser professor d'Història de la Ciència i la Tècnica a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona (UPC); entre 1988 i 1989 va ser professor de l'Escola-Taller del Patrimoni “Parc del Laberint” de l'Ajuntament de Barcelona; entre 1995 i el 2001 va ser professor amb Pere Hereu de l'assignatura optativa “Tècnica i arquitectura: La reflexió sobre la tècnica en l'arquitectura contemporània” a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona; i entre 2000 i 2002 va ser professor convidat a l'Atelier de Beaucaire (Ateliers et chantiers de formation à la réhabilitation du patrimoine urbain) del projecte europeu CONNECT-CEEVA.

D'altra banda, la seva participació va ser decisiva en la introducció de la reflexió entre tècnica i arquitectura en diversos màsters de la Fundació Politècnica de Catalunya: primer, al Màster “Historia, arte, arquitectura y ciudad”, que dirigia el catedràtic Josep Maria Rovira, on va impartir juntament amb el professor Graus, entre 1999 i 2009, les assignatures “Arquitectura en la memoria de Occidente” i “El papel de la técnica en la arquitectura contemporánea: leyendo 26 edificios” i, després, en el màster de Restauració de Monuments (MRM), que dirigia el professor Fernando Álvarez, on va impartir amb la professora Helena Martín-Nieva, entre 2010 i 2011, l'assignatura “El saber constructivo: materiales y técnicas”.

Des de l'any 1991 va ser membre de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica de l'Institut d'Estudis Catalans.

En paral·lel, entre 1998 i 2005, havia estat cridat per Robert Terradas i Muntañola per a dissenyar l'àrea de composició arquitectònica de la nova Escola d'Arquitectura de La Salle, dins de la Universitat Ramon Llull i hi va impartir diversos cursos, un dels quals dedicat monogràficament a l'obra de Mies van der Rohe, amb el professor Xavier Güell.

Finalment, va participar molt activament en debatre la influència de la tècnica en l'arquitectura contemporània al programa de doctorat del Departament de Composició Arquitectònica de la UPC, a partir de 1996 i fins a la seva jubilació. Així mateix, va ser professor al màster universitari en Teoria i Història de l'Arquitectura del mateix departament de la UPC de l'assignatura “Técnica y Arquitectura” des de l'any 2003, primer amb un programa sobre “La tècnica en l'obra de Mies van der Rohe” i, després, des de l'any 2006 fins a la seva jubilació, amb un programa sobre “Tècnica i imaginari tècnic a l'arquitectura del Moviment Modern”, juntament amb el professor Graus.

La necessitat de consolidar espais de reflexió sobre tècnica i arquitectura a l'EPSEB

L'interès per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic el va portar a participar entre els anys 1988 i 2000 al Màster UPC “Patologia, diagnosi i tècniques de rehabilitació del patrimoni arquitectònic”, dirigit per Xavier Casanovas, un dels primers màsters de la UPC per introduir l'especialització de Rehabilitació d'edificis per a arquitectes i arquitectes tècnics que fou organitzat i impartit des de l'Escola Universitària Politècnica de Barcelona.

Aquesta experiència en el patrimoni edificat es va consolidar l'any 1999 amb l'assignatura optativa dels estudis d'Arquitectura Tècnica titulada “Història de la construcció a la Catalunya contemporània”, de la qual va preparar amb Ramon Graus, Maribel Rosselló i Teresa Navas uns apunts utilitzats fins avui (2003).

D'altra banda, a mida que l'Escola Politècnica Superior de l'Edificació va poder organitzar primer uns estudis de segon cicle i després un màster oficial també es va tenir en compte la seva experiència. Així va participar, l'any 2004, en la creació de l'assignatura “Tècniques de construcció al segle XX” del Màster Universitari en Edificació, juntament amb els professors Rosselló i Graus. A la vegada, va preparar l'assignatura “Técnicas de construcción en el siglo XX” que es va impartir dins del segon cicle Ingeniería en Organización Industrial, Orientación a la Edificación amb docència semipresencial, des de l'any 2006 fins al 2008, juntament amb el professor Graus.

Per finalitzar, cal destacar una de les aportacions més significatives que, des de la docència, ha impulsat el professor Rosell: els treballs finals de carrera monogràfics. L'anàlisi d'aquests treballs mostra com els estudiants que s'havien entusiasmat amb l'assignatura obligatòria “Arquitectura, construcció i ciutat de la història d'Occident” tornaven perquè ell els dirigís el Treball Final de Carrera. Aquest fet implicava que l'estudiant estava molt motivat i els resultats d'una alta vàlua. El mateix va passar en la direcció de tesines de màster. Llegint els temes dels treballs hom s'adona que el professor Rosell ha creat un cos documental de gran valor per comprendre allò que havia motivat la seva passió docent: explicar arquitectura i construcció com un tot dins la història de Catalunya.

Així, es pot concloure que l'esforç docent del professor Rosell va assajar contínuament de desenvolupar amb profunditat la reflexió del paper de la tècnica en l'arquitectura en els tres nivells d'estudis de la Universitat: el nivell de grau, amb una visió general de la història de l'arquitectura i la seva construcció des de l'Antiguitat fins als nostres dies, el nivell de màster, centrat en l'arquitectura del segle XX i les seves relacions complexes amb el fet tècnic, i el nivell de doctorat, dirigint tesis doctorals sobre aquests mateixos temes.

Una recerca centrada en la història de l'arquitectura a la Catalunya contemporània

Tot just un any després d'incorporar-se com a professor a la Escuela Universitaria de Arquitectura Técnica de Barcelona, l'any 1979, Jaume Rosell ja havia preparat amb Antoni Roca-Rosell, Josep Cardona i Santiago Loperena tot un manifest de com calia fer història de la construcció a l'exposició “Construcció i revolució industrial a Catalunya”, que l'ITEC va presentar al Construmat'79. Tal com mostrava el catàleg, no hi ha història sense context i el que preocupava als joves professionals era entendre el seu món, el contemporani.

Aquest interès basculava entre la voluntat d'estudi i recuperació de les tècniques preindustrials i d'aquelles ja industrialitzades al segle XIX. Aquí, la plataforma del Col·legi d'Aparelladors li va permetre impulsar quatre exposicions i els seus catàlegs: El mosaic hidràulic (1985) amb Joan Ramon Rosell, La producció de calç ahir (1987) amb Miquel Subirats, Pedra a la Floresta (1988) de Feliu Martín Vilaseca, amb la col·laboració de Joan Ramon Rosell (que inclogué un audiovisual dirigit per Jaume Rosell), i Els orígens de l'habitacle (1991) de Giancarlo Cataldi, amb traduccions de l'italià d'Elena Fieschi. En aquesta línia de recerca també cal esmentar la comunicació “L'architettura dell'oliveto nella Catalogna meridionale” que amb Miquel Subirats van presentar el congrés Attualità del primitivo e del tradizionale in architettura a Florència (1988).

Quan s'acostava la celebració del centenari de l'Exposició Universal de Barcelona un grup de professors de la UPC liderats per Pere Hereu va rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona de fer una recerca aprofundida de la documentació conservada de l'Exposició. El fruit principal de la recerca fou un llibre col·lectiu publicat per la UPC: Arquitectura i ciutat a l'Exposició Universal de Barcelona -1888- (1988). Al llibre hi van escriure Xavier Fabré, Albert Garcia Espuche, Manuel Guàrdia, Pere Hereu, Marta Jové, Francisco Javier Monclús, José Luis Oyón, Jaume Rosell i Borja de Riquer. En concret, Pere Hereu i Jaume Rosell van escriure un capítol encara avui imprescindible per a l'estudi de l'Exposició: “La creació de l'Exposició: crònica dels esdeveniments”. Fruit d'aquesta recerca, el professor Rosell també va publicar els articles “Les tècniques de construcció, de la fusta al ferro” al número especial de L'Avenç (1988), dedicat a “Barcelona i l'Exposició Universal de 1888”, i “The 1888 Universal Expo” a la revista italiana Rassegna (1989). El tema de l'Exposició va ser reprès per Jaume Rosell en un dels seus darrers treballs quan va dirigir un grup d'alumnat i professorat de l'EPSEB en la preparació de l'audiovisual “La construcció de l'Hotel Internacional a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888” (2023), amb la participació de Montserrat Bosch, Eulàlia Gonzalvo, Alexander Guirado, Marina Leila Horn, Alba Hurtado, Ornella M. lovine, Jordi Martí, Joan Olona, Susana Pavón, Juan Marcos Ramos, Bru Resina, Jaume Rosell, Maribel Rosselló i Clàudia Sanmartí.

Un cop llicenciat en Història Contemporània col·laborà en la redacció de veus del Diccionari d'Història de Catalunya (1992) que dirigia Jesús Mestre i Campi. Van ser escrites per ell les veus “aparellador”, “arquitecte”, “calciner”, “enginyer”, “fuster”, “guixaire”, “mestre de cases”, “paleta”, “picapedrer” i “rajoler”. Interessat sempre pel lèxic de la construcció en català, va escriure també l'elogi “El diccionari Fullana, vist des de l'Arquitectura” a L'Informatiu del CAIATB (2002).

La seva tesi doctoral “La construcció en l'arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII” (1996) va generar diverses publicacions, entre les que cal destacar-ne cinc. La primera va ser un text operatiu per a la professió, el titulà “Quina paret de càrrega?” al Manual de diagnosi i intervenció en sistemes estructurals de parets de càrrega (1995), editat per Xavier Casanovas. La segona va ser la comunicació científica “La construcció en l'arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII”, primer publicada a les Actes de les IV Trobades d'Història de la Ciència i de la Tècnica (1997) i després al llibre La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles XVIII i XIX: Història, ciència i societat (2000), editat per Agustí Nieto-Galan i Antoni Roca-Rosell. La tercera aportació i la que va tenir més impacte va ser el capítol “«Construcció catalana» per l'arquitectura moderna = «Catalan construction» for Modern architecture” al catàleg de la gran exposició del CCCB “Barcelona Contemporània = Contemporary Barcelona: 1856-1999” (1996), curada per Josep Lluís Mateo. En quart lloc, cal destacar el llarg capítol “Ciència i tècnica en l'arquitectura del segle XVIII” dins del manual Teoria de l'arquitectura: L'ordre i l'ornament (1998) de Pere Hereu. I, finalment, en cinquè lloc, va escriure amb Ramon Graus el capítol “L'Eixample Cerdà i la «construcció catalana»” al llibre L'Eixample: gènesi i construcció (2009), editat per Manuel Guàrdia. Així mateix, Jaume Rosell impulsà la publicació per part del Col·legi d'Aparelladors de dos llibres propers a aquestes recerques: Mestres d'obres i fusters: La construcció a Barcelona en el segle XVIII (1991) de l'historiador Manuel Arranz i Urbanisme, arquitectura i construcció a Catalunya: Guia d'arxius i de fonts documentals (1993) de l'arxiver Francesc X. Tarraubella.

En paral·lel a la gestació de la seva tesi, Jaume Rosell es va començar a interessar pels aspectes biogràfics d'algunes figures clau de la construcció dels segles XIX i XX a Catalunya, de manera molt especial Esteve Terradas, Rafael Guastavino, Joan Torras i Fèlix Cardellach. Molt aviat, amb Isabel Serrà va preparar el text “Estudis d'Esteve Terradas sobre la volta de maó de pla” publicat a Cinquanta anys de ciència i tècnica a Catalunya: Entorn l'activitat científica d'E. Terradas (1883-1950) (1987), editat per Guillermo Lusa i Antoni Roca-Rosell. És d'un gran valor la seva contribució “Rafael Guastavino i Moreno: enginy en l'arquitectura del segle XIX” publicada inicialment a Ciència i Tècnica als Països catalans: una aproximació biogràfica (1995), editat per Josep M. Camarasa i Antoni Roca-Rosell, ja que va tornar a posar d'actualitat l'obra i personalitat de Rafael Guastavino. Posteriorment, el mateix text fou publicat en castellà a Las bóvedas de Guastavino en América (2001), editat per Santiago Huerta, i en anglès a Guastavino Co. (1885-1962): catalogue of works in Catalonia and America (2002), editat per Salvador Tarragó. També es va interessar per l'arquitecte i enginyer Fèlix Cardellach i, amb el professor Graus, va preparar el capítol introductori “Fèlix Cardellach, en la reinvención del ingeniero” al llibre Félix Cardellach: Filosofía de las Estructuras, Barcelona, 1910 = Philosophie des structures, Paris, 1914 (2010), editat per Joaquín Cárcamo. Finalment, pel que fa al gran introductor de les estructures metàl·liques del país que fou Joan Torras va escriure amb Ramon Graus “El paper de Joan Torras Guardiola en l'arquitectura del seu temps” al llibre La Barcelona de ferro: a propòsit de Joan Torras Guardiola (2011), editat per Assumpció Feliu i Torras i Jordi Rogent i guardonat amb el Premi FAD Pensament i Crítica 2012 ex aequo.

Així mateix, va tractar de manera col·lateral les aportacions d'Antoni Gaudí a la construcció a un article col·laboratiu, amb els professors Ángel Corral i Pere Mon i amb tres estudiants seus de l'EPSEB (Ruth Alonso, Marta Gelpí i David Hidalgo), titulat “Geometrie della natura: Gli elementi decorativi in ferro delle opere di Gaudí...” que va publicar a la revista italiana Ambiente costruito (1997), traduït per Elena Fieschi i Alda Tacca, i en una breu reflexió, “La construcció en temps de Gaudí”, per a La Veu del Carrer (2002).

Durant tota la seva carrera acadèmica, Jaume Rosell va conrear els estudis monogràfics sobre edificis patrimonials de Barcelona, ja que la necessitat d'anar a fons en el seu estudi li permetia utilitzar-los com estudi de cas de la disciplina a què volia donar forma: una història de la construcció dins de la història de l'arquitectura catalana. Des de la plataforma del primer ITEC va participar en tres volums exhaustius encarregats per l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Anàlisi tècnica i funcional del patrimoni immobiliari municipal (1982-1986), juntament amb Anton Checa, Santiago Loperena, Joan Ortiz, Ignacio Paricio o Joan-Lluís Zamora. Allà va estudiar edificis tan valuosos com la Casa de Caritat, el Convent dels Àngels, el Convent de Bonsuccès, l'Hospital de la Santa Creu, el Palau de la Virreina, la Casa Baró de Quadras, la Casa Elizalde, el Conservatori Municipal de Música, el Mercat de Sant Antoni, el Mercat de la Concepció o l'Estació del Nord. Anys després, per encàrrec d'Eusebi Casanelles va escriure “Un edifici singular de volta de maó de pla” per al llibret didàctic El Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa (1996), editat per Magda Fernàndez. D'altra banda, per encàrrec de la Diputació de Barcelona va estudiar amb deteniment el recinte de l'Escola Industrial de Barcelona amb Ramon Graus i Montserrat Villaverde, investigació que es va publicar al llarg capítol “Arquitectura” del llibre L'Escola Industrial de Barcelona (1904-2004): Cent anys d'ensenyament tècnic i d'arquitectura (2008), editat per Antoni Roca-Rosell. Aquest capítol va ser revisat pels mateixos autors i publicat en forma de llibre monogràfic com El recinte de l'Escola Industrial de Barcelona: Arquitectura per a la indústria, la universitat i els serveis (1870-2020) (2021). Fruit d'aquesta recerca també és la comunicació “La fàbrica Batlló, una obra influent en l'arquitectura catalana” presentada amb Ramon Graus a les VIII Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya (Barcelona i les grans fàbriques dels segles XIX-XX) (2009). Poc després continuà la seva col·laboració amb la Diputació de Barcelona i va estudiar la Casa Serra de Josep Puig i Cadafalch i va publicar amb Ramon Graus i Helena Martín-Nieva la monografia La Seu de la Diputació de Barcelona a la Casa Serra: Història, ciutat i arquitectura (2012). Finalment, continuà aquesta mateixa col·laboració amb la Diputació en un llibre col·lectiu dirigit per Pere Gabriel on va escriure dos fonamentals capítol sobre la complexa història de la Casa de Caritat, els seus títols són “Arquitectura de la Casa de Caritat de Barcelona al segle XIX” i “Arquitectura de la Casa de Caritat de Barcelona al segle XX” dins de La Casa de Caritat (2015).

En un altre ordre de coses, un dels seus grans interessos de recerca va ser estudiar l'arribada de les tècniques del formigó armat al nostre país. La seva col·laboració inicial amb Joaquín Cárcamo li va permetre escriure una primera síntesi al capítol “Los orígenes del hormigón armado” del llibre Los orígenes del hormigón armado y su introducción en Bizkaia: La fábrica Ceres de Bilbao (1996). Poc després va escriure “Los inicios del hormigón armado: de las patentes a la normativa de uso” dins del Manual de diagnosis e intervención en estructuras de hormigón armado (2000), editat per Xavier Casanovas. Amb Helena Martín-Nieva, a qui havia dirigit el seu treball final de grau d'Arquitectura Tècnica sobre “Claudi Duran i el formigó armat a Catalunya” (2000), i Ramon Graus van escriure l'article “El hormigón armado en Cataluña (1898-1929): cuatro empresas y su relación con la arquitectura” a Informes de la Construcción (2017).

Un altre dels aspectes que han caracteritzat la recerca del professor Rosell ha estat la història institucional de la professió. Cal destacar dos textos escrits amb Ramon Graus: el capítol “L'Escola d'Arquitectura a la Universitat de Barcelona (alguns aspectes de context)” al llibre La Universitat de Barcelona: libertas perfundet omnia luce: Història dels ensenyaments: 1450-2010 (2010), editat per Josep Maria Fullola, Francisco Gracia i Jordi Casassas Ymbert, i l'article “Escursionismo e architettura in Catalogna, cento anni fa” publicat a la revista Il Progetto Sostenibile: ricerca e tecnologie per l'ambiente construido (2010) i traduït per Elena Fieschi.

En aquest llarg període de temps Jaume Rosell va dirigir cinc tesis doctorals: la de Ramon Graus, “Modernització tècnica i arquitectura a Catalunya, 1903-1929” (2012) codirigida amb Pere Hereu (Premi extraordinari de doctorat UPC 2014 i 12è Premi IEC de Teoria i Crítica d'Arquitectura Lluís Domènech i Montaner 2014); la de Lars Rudolph, “La Torre Einstein de Erich Mendelsohn en los primeros años de trabajo del arquitecto” (2017), codirigida amb José Ángel Sanz; la d'Olga Felip, “Desmuntant la Secció Alemanya: Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Arquitectura de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich” (2019), codirigida amb í. Garcia-Estévez; la de Rubén Navarro-González, “El vol de l'ararauna: Arquitectura de Xavier Busquets Sindreu entre São Paulo i Barcelona (1947-1963)” (2022), codirigida amb Ramon Graus (Premi IEC de la Secció de Ciències i Tecnologia de Teoria i Crítica d'Arquitectura, en honor de Lluís Domènech i Montaner); i la de Judit Ramírez, “El ciment natural a Catalunya” (2024), codirigida amb Joan Ramon Rosell.

Finalment, cal destacar que des de l'any 2014 formava part del Grup de recerca consolidat “Història de l'arquitectura a Catalunya i el context internacional” (GRHACCI, 2014 SGR 451), dirigit pel catedràtic Josep Maria Rovira. El grup era format inicialment pels professors Fernando Álvarez, Carolina B. García-Estévez, Julio Garnica, Josep Giner, Enric Granell, Ramon Graus, Juan José Lahuerta, Antonio Pizza, Jaume Rosell i Josep Maria Rovira i va ser l'embrió del actual grup de recerca LoG-Xarxes Transnacionals de l'Art i l'Arquitectura Moderns: Local-Global.

En definitiva, tota una vida dedicada a l'ensenyament, a la recerca i a la divulgació del complex fet arquitectònic i constructiu que deixa un llegat perdurable a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Ramon Graus, 26 d’octubre de 2026